La pedagogia de color...
Vivències d'una mestra
de maig 22, 2020
1
"La gran meta de l'educació no és el coneixement,sinó l'acció". Herbert Spencer
no és el coneixement,
sinó l'acció".
Herbert Spencer
Paraules clau: Pedagogia negra, pedagogia blanca, pedagogia vermella, pedagogia verda i neurociència.
Som moltes les persones que estem en contacte amb infants el llarg del dia i durant el nostra vida. Però al llarg dels anys la manera de percebre la pedagogía ha anat canviant. És per això, que en aquest acticle fem un parada en el temps i expliquem els quatre grans blocs pedagogics que han estat presents el llarg de l'educació dels infants. Aquestes quatre pedagogies es classifiquen en colors. La pedagogia negra, la pedagogia blanca, la pedagogia vermella i la pedagogia verda.
La pedagogia negra es defineix com un mètode d' ensenyament basat en l'autoritarisme i la violencia, per tal d'obtenir obediencia per part de l'ifannt cap a l'adult. Aquest enfocament és el què en el món de l'educació i psicologia etiquetem com a mètode conductivista, és a dir, davant un estímul sempre hi ha una resposta. Aquesta resposta pot ser en forma de recompensa o càstic. Alguns autors i autores partidaris d'aquest mètode són: Pavlov, Skinner i Watson. L'autora Miller (2009) compara aquest enfocament amb la pedagogia blanca.
La pedagogia blanca (Caballero i Long, 2018) és un enfocament modern i rigorós basat en fomentar l'autonomia de l'infant, la cooperació, la creativitat, la curiositat i la reflexió infantil. Així com respectar el desenvolupament de cada infant i potenciar la intel·ligència emocional. Els mètodes que s'utilitzen en aquesta corrent pedagogia estan reconeguts per als antropolegs, la biologia, la història i la neurociència. Alguns referents pedagogics són: Montessori, Waldorf, Pickler i Malaguzzi.
Altres autors (Mclaren i Kincholoe, 2008) parlen de la pedagogia vermella, un mètode educatiu que neix al continent americà basat en fomentar el pensament crític de cada estudiant des d'un punt de vista ètic i polític. D'aquesta manera es vol trencar amb el mètode educatiu tradicional, potenciant el canvi social a través de questionar-se els processos socials i polítics. Alguns referents són: Karl Marx, Peter McLaren, Paulo Freire i Henry Giroux.
A principis de la segona dedacada del segle XXI (Freire,2011) es parla de la pedagogia verda. Aquesta corrent pedagògica la definia com una filosofia educativa que defuig de la tradició humanista i les ciències socials. Per tant, a través de la pedagogia verda coneguda també com a ecopedagogia (Fernánde, 1999 i Gadotti, 2002) s'aposta per creure que les persones hem de tenir en compte la necessitat d'estar amb contacte amb l'entorn natural, per esdevenir persones saludables en totes les nostres dimensions: corporal, emocional, espiritual, intel·lectual i social.
En resum, la pedagogía ha anat evolucionant amb el llarg dels anys i depenen de cada família i docent, cada infant està sent educat de manera diferent. Tot depèn de la manera de percebre el món de cada persona, però cal tenir en compte els drets dels infants, ja que alguna de les pedagogies citades anteriorment, no els garanteix.
Bibliografia
Bueno, Dd. (2017). Neurociència per educadors; Tot allò que els educadors sempre han volgt saber sobre el cervell dels seus alumnes i mai nincú s'ha atrevit a explicar-los de manera entenadora i útil. Barcelona: Rosa Sensat.
Caballero, A. (2018). Pedagogía blanca: Un nuevo método para una nueva educación. Autopublicat.
Fernandez, A. (1999). Carta de ecopedagogía. Recuperat de: http://www.edal8-8.com/cartatierra.html
Freire, H. (2011). Educar en verd: idees per apropar els nens i les nenes a la natura. Barcelona: Graó.
Gadotti, M. (2002). Pedagogía de la tierra. Buenos Aires: Tierra nueva.
Kincheloe, J.L. i McLaren, P. (2008). Pedagogía crítica: De qué hablamos, dónde estamos. Barcelona: Graó.
Miller, A. (2009). Por tu bien: raíces de la violencia en la educación del niño. Barcelona: Tusquets.
